Com ja va sent una tònica habitual en els darrers
temps, pels voltants del 15 d’agost amb l’inici de la verema a la zona del
Penedès sorgeix la polèmica del preu que pagarà pel quilo del raïm els grans cellers
de la zona. Aquest any no ha sigut una excepció i el malestar ha arribat a un
punt de no retorn.
Des de diferents agrupacions i sindicats de
viticultors (Unió de Pagesos, Joves
Agricultors i Ramaders de Catalunya i l'Associació de Viticultors del Penedès)
ja han denunciat i protestat pels baixos preus del raïm marcats pels macro cellers com és el cas de
Henkell-Freixenet, Garcia Carrión o Codorniu. Concretament denuncien que els volen pagar un 28% menys que la
temporada passada arribant a uns valors similars als de l'any 1998. Això
traduït en números és aproximadament que el quilo de raïm es
vol pagar entre 27 i 44 cèntims depenent el tipus de recol·lecció, cultiu, grau...
Segons els viticultors aquests preus són ruïnosos i fan inviable la supervivència d'aquest conreu i del seu modus vivendi. A més, amb una aposta per prestigiar la
Denominació d'Origen, el producte final i la conservació el territori, cada cop són més els viticultors que han apostat per una viticultura ecològica,
aquesta transformació a l’hora de conrear fa que el cost de producció sigui més elevat. Si aquest
sobrecost el sumem a uns preus
cada cop més baixos, el viticultor veu com aquesta transició no s’ha vist recompensada.
Amb aquest panorama que va empitjorant any rere any, dóna la sensació que ha arribat el moment en què els viticultors plantin cara d'una manera ferma. Cal una resposta
intel·ligent i amb vista al futur. Sembla que els temps "d'anar fent" i
"qui dia passa anys empeny" han arribat a la seva fi.
El moment que viu el viticultor del Penedès que
treballa per les grans marques del sector és semblant al que viu el país, tot es resumeix en la dita que tan de moda s'ha posat en els darrers temps "ja no ens alimenten les
molles, volem el pa sencer", doncs això, cal estudiar molt bé la situació
que s'està vivint i repensar les estratègies... Potser ha arribat el moment d’arriscar.
Però no només són els
viticultors els que han d'estudiar aquesta situació. El Consell Regulador de la Denominació d'Origen Cava
ja fa un temps que veu que el sector està inquiet, molts cellers no estan
còmodes amb la situació que s’està vivint. És conegut per tothom que la DO Cava
en els darrers anys ha perdut diferents cellers històrics. Uns van decidir
marxar i apostar per ser vins escumosos de la DO Penedès i anomenar-se “Clàssic Penedès” i d'altres van crear
una marca de la Unió Europea "Corpinnat".
Uns i altres van sortir d'aquesta denominació
d'origen perquè veien que el futur de la mateixa no era el millor possible, el
desprestigi del producte i allò que l'envolta van ser alguns dels motius per
fer aquest pas.
Els petits i mitjans celler no es poden comparar amb els macro cellers que tots
coneixem, cadascun d'ells té uns objectius i aquest no coincideixen gaire.
El fet que, com aquell qui diu, les grans marques
del sector vulguin marcar la línia que ha de dur una regió vinícola no és una
situació còmode pel consell regulador.
Henkell-Freixenent, Garcia Carrión i una mica despenjada Codorniu-Carlyle tenen una pugna comercial molt important. Cadascun d'ells vol ser
aquell que posseeixi la marca blanca o cava més venut al mercat i això
s'aconsegueix amb un producte fàcil de trobar arreu i barat. Per poder fer
possible aquesta producció massiva d'un cava a un preu baix són necessàries dues coses, molt raïm o vi base i aquests a un preu ridícul.
La superfície de vinya destinada a Cava va
créixer l'any 2017 un 6,5%, però les vendes només van pujar un 0,43%. Tot i
això, hi ha zones productives de fora del territori català però que per llei
també poden elaborar Cava que demanen any rere any que aquesta superfície
creixi. Per sort, el consell regulador ha apostat per demanar la frenada de
superfície de vinya inscrita a la D.O. Cava. Ja en 2018 aquesta es va limitar a
un 0,52% igualant-se amb les altres denominacions d'origen. El consell aposta
per un creixement que no superi el 0,1%. Aquesta decisió té molta lògica doncs
el sector estava tenint un creixement desmesurat, que l'única cosa que
aconsegueix és sobreproducció que contribueix a una devaluació del producte,
baixada de preus del raïm i del producte final i la proliferació de marques
blanques que destrossen el mercat.
Tot i l'intent de frenar aquest creixement
desmesurat, des del Ministerio de
Agricultura s'ha autoritzat la plantació de
6000 hectàrees de vinya, sobretot fora de Catalunya. De les 33.500 Hectàrees adscrites a la DO Cava de l'any 2015 s'ha passat a les 39.000, això en nombre de quilos de raïm estem parlant d'un augment de més de 40 milions de quilos de raïm any.
Aquest augment no va en paral·lel amb el consum.
Del 2006 al 2016 el consum de Cava a Espanya va caure aproximadament un 12%, el
2017 va fer una remuntada, però els resultats de 2018 han tornat a ser
negatius.
Amb aquestes dades a la mà sembla que el desig de
més producció és una estratègia per crear excedents i tenir l'excusa perfecte per justificar la reducció el preu del raïm o vi base als
viticultors.
La DO Cava
s'ha de repensar.
El Consell Regulador ha de creure's i implementar
el discurs ja ha començat a fer, que de forma resumida seria el de cuidar el
producte i el territori. Ara bé, tothom sap que els interessos econòmics són molt forts i sempre és difícil ser ferm davant les pressions dels
macro cellers. Però el món del cava ha de tenir clar que el seu prestigi i futur estan avui dia
en perill. El Cava té el futur a les seves mans, és un producte de 140 anys
d'història i només cal que tingui clar cap a on vol anar. El Cava s'ha
d'entendre com a tradició, paisatge, arrelament a un territori, l'aposta per
les varietats tradicionals buscant la singularitat, qualitat i l'evolució. Si
tots aquests conceptes es compleixen,
tot seria més senzill.
Però a més a més, la DO Cava té una singularitat que la fa difícil de ser entesa i que
fa que tingui greus problemes que acaben derivant entre d'altres, en el
problema del preu del raïm i producció. Aquesta "singularitat", per
dir-li d'alguna manera és la seva dispersió territorial trencant la definició
bàsica d’una Denominació d'origen que parla clarament d'allò que els
professionals coneixem com a VQPRD (vi de qualitat procedent d'una regió determinada).
Aquest tema que sembla tan delicat, bàsicament
perquè és purament polític, es pot ventilar en un moment i l'argumentari cau
pel seu propi pes.
Qui vol formatge Roquefort AOC sap que procedeix d'una regió determinada de França. Qui compra un Champagne sap que s'ha elaborat a la Champagna. Amb els vins de Sauternes passa
el mateix... i així podríem posar una infinitat d'exemples, tots ells productes
de qualitat localitzats en una zona molt concreta geogràficament, que el fan
únic, atractiu, li aporten valor i en definitiva, creïble al públic. Això amb
el Cava no passa i d'aquí sorgeixen molts dels seus problemes com a producte.
Mentre això es mantingui, les pressions de les grans empreses i de diferents
territoris estarà sempre present en detriment del producte final i i de la viabilitat dels petits
viticultors.
No tots els
cellers fan el mateix.
Per sort, algun dels grans cellers penedesencs
com és Juvé & Camps ha decidit desmarcar-se de la tendència de preus baixos i
posar per davant el valor del territori, la viticultura i el raïm de qualitat
per garantir un producte de prestigi i pagarà entre 0,60 i 0,75 euros pel quilo
de raïm, preus semblants de què parla també el conegut celler Agusti Torello Mata.
Aquests, com d'altres amb aquesta decisió s'aproximen cada cop més als
postulats dels cellers agrupats amb la marca Corpinnat que sempre han parlat
d'un preu mínim garantit al viticultor amb un increment gradual suficient per a la pervivència de la viticultura al territori doncs és aquesta la
garantia de sostenibilitat per preservar el paisatge i el futur de centenars de
famílies que viuen en ell.
Que pot fer
el sector?
Analitzat el que està passant amb els preus del raïm a la verema
d'enguany, de la situació de la Denominació d'origen i de com actuen diferents
cellers elaboradors de vi escumós al Penedès, m'agradaria reprendre l'argumentari que abans he deixat
penjat de les possibles estratègies o el fet d'arriscar que hauria de plantejar-se el
viticultor.
Com ja hem dit abans, els viticultors no poden
subsistir amb els preus baixos que diuen que els pagaran pel quilo de raïm.
Sembla que estan emmanillats a un sistema inviable que farà que molts d'ells
arribin a plantejar-se deixar-ho estar. Molts d'aquests correus són familiars,
per on han passat àvies i avis, pares i mares, filles i fills i ara
possiblement estan en mans de les netes i nets. Tota una tradició generacional
arrelada a un territori que pot anar desapareixent per culpa d'una economia que
res vol saber d'això de la tradició, família, cultura, territori...
Vist això, potser el viticultor hauria de mirar
de parlar amb altres cellers a veure si pot trobar unes condicions millors. Viticultors
i cellers del territori han de parlar, establir un seguit de converses amb l'Incavi, la Conselleria
d'Agricultura i Consell Regulador per mirar de
trobar solucions de cara el futur. Aquestes, haurien de passar per afavorir
d'alguna manera aquells que aposten pel territori i la seva gent.
Qui sap, potser amb la crisi de sistema
generalitzada que estem vivint, on queda clar que tot ha de canviar, ha arribat
el moment de (i jo sóc molt partidari) d'apostar novament en el cooperativisme.
A Catalunya en el seu moment va ser una forma de tirar endavant i avui dia si
s'aposta per aquest sistema en el sector primari, amb una mentalitat moderna,
molt compromesa amb el territori i amb l'objectiu d'afavorir tant al productor
com al consumidor final és una aposta guanyadora. Els intermediaris abusius
estan fent malbé el sector primari i empobrint tant al pagès com al consumidor
final.
Ha arribat l'hora que diferents viticultors
s'agrupin i creïn a part de Covides o
Cevipe una altra cooperativa al Penedès? Cal una
societat/agrupació que aposti per fer un producte digne, ecològic, que
s'implanti per tot el territori amb un màrqueting atractiu per a tots els
públics, amb un intent d'apropar el territori i la feina tradicional a tots els
racons del país mitjançant un escumós
relació preu/qualitat correcte dinàmic i fàcil de comercialitzar?
Aquestes són preguntes que el sector ha de
plantejar, repensar-se i tenir clar que vol ser en el futur.
El futur de
la pagesia, el futur d'un territori, un paisatge, un sector i d’un país.
Aquest estiu hem vist i parlat molt de l'incendi
de la Ribera d'Ebre, molta gent parlava del paper que juguen els pagesos i els
seus conreus en el paisatge a l'hora de poder mantenir els espais naturals més
ordenats i amb més facilitat de control davant d'un incendi.
La supervivència de la pagesia és necessària per
a la conservació del territori. El país necessita a la pagesia, cal tenir-ho
clar. Part dels problemes que tenim com a societat estan en connexió amb la
pèrdua d'aquest sector primari. Les societats, per anar bé haurien de poder ser
autosuficient. Cal eliminar el negoci especulatiu dels intermediaris que han
destrossat aquest sector.
Ara que parlem tant de fer una nova República és
el moment de deixar clar de què estem parlant. Jo vull una República que pensi
de baix a dalt. Que la seva gent i el territori siguin la prioritat. Un país
que cuidi a aquell que treballa la terra de forma sostenible, on els productes
de proximitat arribin primer al consumidor amb uns preus que beneficien tant a
l'elaborador com al consumidor, on empreses privades compromeses amb el
territori tinguin beneficis en detriment a aquelles que només aposten per
l'especulació, on el cooperativisme modernitzat jugui un paper important a
l'economia... En definitiva, penso que la paraula "repensar-se" ha de
ser el mot que més s'ha d'utilitzar en els anys vinents.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada