25 d’ag. 2019

El preu del raïm a la DO Cava... Molt més que un simple conflicte econòmic.


Com ja va sent una tònica habitual en els darrers temps, pels voltants del 15 d’agost amb l’inici de la verema a la zona del Penedès sorgeix la polèmica del preu que pagarà pel quilo del raïm els grans cellers de la zona. Aquest any no ha sigut una excepció i el malestar ha arribat a un punt de no retorn.

Des de diferents agrupacions i sindicats de viticultors (Unió de Pagesos, Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya i l'Associació de Viticultors del Penedès) ja han denunciat i protestat pels baixos preus del raïm marcats pels macro cellers com és el cas de Henkell-Freixenet, Garcia Carrión o Codorniu. Concretament denuncien que els volen pagar un 28% menys que la temporada passada arribant a uns valors similars als de l'any 1998. Això traduït en números és aproximadament que el quilo de raïm es vol pagar entre 27 i 44 cèntims depenent el tipus de recol·lecció, cultiu, grau... 

Segons els viticultors aquests preus són ruïnosos i fan inviable la supervivència d'aquest conreu i del seu modus vivendi. A més, amb una aposta per prestigiar la Denominació d'Origen, el producte final i la conservació el territori, cada cop són més els viticultors que han apostat per una viticultura ecològica, aquesta transformació a l’hora de conrear  fa que el cost de producció sigui més elevat. Si aquest sobrecost el sumem a  uns preus cada cop més baixos, el viticultor veu com  aquesta transició no s’ha vist recompensada.

Amb aquest panorama que va empitjorant any rere any, dóna la sensació que ha arribat el moment en què els viticultors plantin cara d'una manera ferma. Cal una resposta intel·ligent i amb vista al futur. Sembla que els temps "d'anar fent" i "qui dia passa anys empeny" han arribat a la seva fi.

El moment que viu el viticultor del Penedès que treballa per les grans marques del sector és semblant al que viu el país, tot es resumeix en la dita que tan de moda s'ha posat en els darrers temps "ja no ens alimenten les molles, volem el pa sencer", doncs això, cal estudiar molt bé la situació que s'està vivint i repensar les estratègies... Potser  ha arribat el moment d’arriscar.

Però no només són els viticultors els que han d'estudiar aquesta situació. El Consell Regulador de la Denominació d'Origen Cava ja fa un temps que veu que el sector està inquiet, molts cellers no estan còmodes amb la situació que s’està vivint. És conegut per tothom que la DO Cava en els darrers anys ha perdut diferents cellers històrics. Uns van decidir marxar i apostar per ser vins escumosos de la DO Penedès i anomenar-se “Clàssic Penedès” i d'altres van crear una marca de la Unió Europea "Corpinnat".
Uns i altres van sortir d'aquesta denominació d'origen perquè veien que el futur de la mateixa no era el millor possible, el desprestigi del producte i allò que l'envolta van ser alguns dels motius per fer aquest pas.

Els petits i mitjans celler no es poden comparar amb els macro cellers que tots coneixem, cadascun d'ells té uns objectius i aquest no coincideixen gaire.
El fet que, com aquell qui diu, les grans marques del sector vulguin marcar la línia que ha de dur una regió vinícola no és una situació còmode pel consell regulador. 

Henkell-Freixenent, Garcia Carrión i una mica despenjada Codorniu-Carlyle tenen una pugna comercial molt important. Cadascun d'ells vol ser aquell que posseeixi la marca blanca o cava més venut al mercat i això s'aconsegueix amb un producte fàcil de trobar arreu i barat. Per poder fer possible aquesta producció massiva d'un cava a un preu baix són necessàries dues coses, molt raïm o vi base i aquests a un preu ridícul.
La superfície de vinya destinada a Cava va créixer l'any 2017 un 6,5%, però les vendes només van pujar un 0,43%. Tot i això, hi ha zones productives de fora del territori català però que per llei també poden elaborar Cava que demanen any rere any que aquesta superfície creixi. Per sort, el consell regulador ha apostat per demanar la frenada de superfície de vinya inscrita a la D.O. Cava. Ja en 2018 aquesta es va limitar a un 0,52% igualant-se amb les altres denominacions d'origen. El consell aposta per un creixement que no superi el 0,1%. Aquesta decisió té molta lògica doncs el sector estava tenint un creixement desmesurat, que l'única cosa que aconsegueix és sobreproducció que contribueix a una devaluació del producte, baixada de preus del raïm i del producte final i la proliferació de marques blanques que destrossen el mercat.
Tot i l'intent de frenar aquest creixement desmesurat, des del Ministerio de Agricultura s'ha autoritzat la plantació de 6000 hectàrees de vinya, sobretot fora de Catalunya. De les 33.500 Hectàrees adscrites a la DO Cava de l'any 2015 s'ha passat a les 39.000, això en nombre de quilos de raïm estem parlant d'un augment de més de 40 milions de quilos de raïm any.
Aquest augment no va en paral·lel amb el consum. Del 2006 al 2016 el consum de Cava a Espanya va caure aproximadament un 12%, el 2017 va fer una remuntada, però els resultats de 2018 han tornat a ser negatius.
Amb aquestes dades a la mà sembla que el desig de més producció és una estratègia per crear excedents i tenir l'excusa perfecte per justificar la reducció el preu del raïm o vi base als viticultors.

La DO Cava s'ha de repensar.

El Consell Regulador ha de creure's i implementar el discurs ja ha començat a fer, que de forma resumida seria el de cuidar el producte i el territori. Ara bé, tothom sap que els interessos econòmics són molt forts i sempre és difícil ser ferm davant les pressions dels macro cellers. Però el món del cava ha de tenir clar que el seu prestigi i futur estan avui dia en perill. El Cava té el futur a les seves mans, és un producte de 140 anys d'història i només cal que tingui clar cap a on vol anar. El Cava s'ha d'entendre com a tradició, paisatge, arrelament a un territori, l'aposta per les varietats tradicionals buscant la singularitat, qualitat i l'evolució. Si tots aquests conceptes es compleixen, tot seria més senzill.
Però a més a més, la DO Cava té una singularitat que la fa difícil de ser entesa i que fa que tingui greus problemes que acaben derivant entre d'altres, en el problema del preu del raïm i producció. Aquesta "singularitat", per dir-li d'alguna manera és la seva dispersió territorial trencant la definició bàsica d’una Denominació d'origen que parla clarament d'allò que els professionals coneixem com a VQPRD (vi de qualitat procedent d'una regió determinada).

Aquest tema que sembla tan delicat, bàsicament perquè és purament polític, es pot ventilar en un moment i l'argumentari cau pel seu propi pes.
Qui vol formatge Roquefort AOC sap que procedeix d'una regió determinada de França. Qui compra un Champagne sap que s'ha elaborat a la Champagna. Amb els vins de Sauternes passa el mateix... i així podríem posar una infinitat d'exemples, tots ells productes de qualitat localitzats en una zona molt concreta geogràficament, que el fan únic, atractiu, li aporten valor i en definitiva, creïble al públic. Això amb el Cava no passa i d'aquí sorgeixen molts dels seus problemes com a producte. Mentre això es mantingui, les pressions de les grans empreses i de diferents territoris estarà sempre present en detriment del producte final i  i de la viabilitat dels petits viticultors.

No tots els cellers fan el mateix.

Per sort, algun dels grans cellers penedesencs com és Juvé & Camps ha decidit desmarcar-se de la tendència de preus baixos i posar per davant el valor del territori, la viticultura i el raïm de qualitat per garantir un producte de prestigi i pagarà entre 0,60 i 0,75 euros pel quilo de raïm, preus semblants de què parla també el conegut celler Agusti Torello Mata. Aquests, com d'altres amb aquesta decisió s'aproximen cada cop més als postulats dels cellers agrupats amb la marca Corpinnat que sempre han parlat d'un preu mínim garantit al viticultor amb un increment gradual suficient per a la pervivència de la viticultura al territori doncs és aquesta la garantia de sostenibilitat per preservar el paisatge i el futur de centenars de famílies que viuen en ell.

Que pot fer el sector?

Analitzat el que està passant amb  els preus del raïm a la verema d'enguany, de la situació de la Denominació d'origen i de com actuen diferents cellers elaboradors de vi escumós al Penedès, m'agradaria reprendre l'argumentari que abans he deixat penjat de les possibles estratègies o el fet d'arriscar que hauria de plantejar-se el viticultor.

Com ja hem dit abans, els viticultors no poden subsistir amb els preus baixos que diuen que els pagaran pel quilo de raïm. Sembla que estan emmanillats a un sistema inviable que farà que molts d'ells arribin a plantejar-se deixar-ho estar. Molts d'aquests correus són familiars, per on han passat àvies i avis, pares i mares, filles i fills i ara possiblement estan en mans de les netes i nets. Tota una tradició generacional arrelada a un territori que pot anar desapareixent per culpa d'una economia que res vol saber d'això de la tradició, família, cultura, territori...

Vist això, potser el viticultor hauria de mirar de parlar amb altres cellers a veure si pot trobar unes condicions millors. Viticultors i cellers del territori han de parlar, establir un seguit de converses amb l'Incavi, la Conselleria d'Agricultura i Consell Regulador per mirar de trobar solucions de cara el futur. Aquestes, haurien de passar per afavorir d'alguna manera aquells que aposten pel territori i la seva gent.

Qui sap, potser amb la crisi de sistema generalitzada que estem vivint, on queda clar que tot ha de canviar, ha arribat el moment de (i jo sóc molt partidari) d'apostar novament en el cooperativisme. A Catalunya en el seu moment va ser una forma de tirar endavant i avui dia si s'aposta per aquest sistema en el sector primari, amb una mentalitat moderna, molt compromesa amb el territori i amb l'objectiu d'afavorir tant al productor com al consumidor final és una aposta guanyadora. Els intermediaris abusius estan fent malbé el sector primari i empobrint tant al pagès com al consumidor final.

Ha arribat l'hora que diferents viticultors s'agrupin i creïn a part de Covides o Cevipe una altra cooperativa al Penedès? Cal una societat/agrupació que aposti per fer un producte digne, ecològic, que s'implanti per tot el territori amb un màrqueting atractiu per a tots els públics, amb un intent d'apropar el territori i la feina tradicional a tots els racons del país mitjançant un escumós relació preu/qualitat correcte dinàmic i fàcil de comercialitzar?

Aquestes són preguntes que el sector ha de plantejar, repensar-se i tenir clar que vol ser en el futur.

El futur de la pagesia, el futur d'un territori, un paisatge, un sector i d’un país.

Aquest estiu hem vist i parlat molt de l'incendi de la Ribera d'Ebre, molta gent parlava del paper que juguen els pagesos i els seus conreus en el paisatge a l'hora de poder mantenir els espais naturals més ordenats i amb més facilitat de control davant d'un incendi.

La supervivència de la pagesia és necessària per a la conservació del territori. El país necessita a la pagesia, cal tenir-ho clar. Part dels problemes que tenim com a societat estan en connexió amb la pèrdua d'aquest sector primari. Les societats, per anar bé haurien de poder ser autosuficient. Cal eliminar el negoci especulatiu dels intermediaris que han destrossat aquest sector.

Ara que parlem tant de fer una nova República és el moment de deixar clar de què estem parlant. Jo vull una República que pensi de baix a dalt. Que la seva gent i el territori siguin la prioritat. Un país que cuidi a aquell que treballa la terra de forma sostenible, on els productes de proximitat arribin primer al consumidor amb uns preus que beneficien tant a l'elaborador com al consumidor, on empreses privades compromeses amb el territori tinguin beneficis en detriment a aquelles que només aposten per l'especulació, on el cooperativisme modernitzat jugui un paper important a l'economia... En definitiva, penso que la paraula "repensar-se" ha de ser el mot que més s'ha d'utilitzar en els anys vinents.